Crònica 7: Tot comença, tot acaba...i tot torna a començar: Samsara

Benvolguts lectors “incondicionals”. Us agraeixo molt la vostra constància amb un bloc que sense els vostres ànims i comentaris no hauria mantingut l’alegria, les ganes i la voluntat de continuar. Compartir aquesta vivència ha estat fantàstic, i viure-la: una de les millors experiències de la meva vida...sens dubte.

Ara marxo amb llàgrimes als ulls i un “fins aviat” als llavis, per determinades persones i vincles que trobaré molt a faltar i, sobretot, perquè sóc "molt" més conscient de tot, de coses que realment espero no oblidar mai. Evidentment, però, he promès tornar, i molt em temo que no serà en un futur massa llunyà. Em sento profundament agraïda amb un país que, malgrat la seva duresa, sempre m'ha fet sentir com a casa: no tenen res però t'ho donen tot, tot, tot, tot...

Marxo amb enyorança anticipada per les alumnes, per un país generós, amb un “nus" al pit i “mal de cor”, sentint-me realment molt i molt afortunada, molt “plena”, però molt “descol·locada”, no sé si suficientment preparada per una tornada que, sens dubte, implicarà un shock cultural i emocional que no podré evitar. Però em sento realment molt més “equilibrada”, feliç, i com no podria ser d’una altra manera: infinitament “rica” a nivell material.

Potser m’atreviré a concretar: aquí finalment he disposat d’una habitació que (tot i tenir rates, aranyes, mosquits i animalons de tot tipus), m’ha donat un llit “tou”, almenys pla, per descansar cada nit. També he disposat d’un lavabo (compartit i minúscul) amb pica per a rentar-m’hi la cara (sense poder-me mirar a cap mirall), i una aixeta amb aigua (freda) disponible les vint-i-quatre hores al dia, per fer la vogada o banyar-me amb un cubell i una esponja “còmodament” en un espai de gairebé més de dos metres quadrats. Comparativament amb la realitat d’aquí fora m’he sentit molt afortunada. Realment estar aquí ha estat tot un privilegi, un luxe per a pocs.

I vosaltres? Com us sentiu vosaltres comparativament amb la meva realitat temporal? Multimilionaris suposo...m’equivoco? Doncs anem més enllà: com us sentiu si us demano si us plau que us compareu amb la classe mitja d’aquí (sí, sí, he dit mitja) que, amb prou feines i si té sort, disposa d’unes quantes rajoles, una “porció” de l’acera, per dormir al carrer amb els avis, els pares, i fills (sense aixetes ni lavabos, sense llits, ni matalassos, ni coixins, ni llençols...)? Molt més que multimilionaris! M’equivoco? Doncs anem encara més enllà: com us sentiu si us demano que us compareu amb les castes més baixes, els intocables que viuen directament als abocadors incontrolats, dormint i esmunyint-se incansablement entre la brossa per intentar trobar alguna cosa “aprofitable”, sense descans; sense cap opció de canvi a la vida? Molt més que multimilionaris, m’equivoco?

Doncs us diré què en penso: Som multimilionaris pel que fa a objectes materials però, per altra banda i lamentablement, som molt pobres, molt buits i molt miserables a nivell “interior” i humà. Realment aquesta gent té moltes coses a ensenyar-nos, moltes lliçons per donar-nos, molt més del que nosaltres els podrem arribar a donar mai.

Crec que l’apropament entre el primer món i el tercer món permetria un utòpic “món millor”, més “equilibrat”, perquè ens faria adonar-nos i ser conscients realment de la “sort” de la realitat que molt afortunadament ens ha tocat viure i que ens resignem estúpidament a ignorar, o a no valorar com cal. Així que mai és tard per conèixer “la ciutat de la misèria” que és també, i malgrat tot, “la ciutat de l’alegria”.

A qui ho recomano? A joves i també a adults. Però sobretot, sobretot, a aquells que alguna vegada us heu sentit: deprimits, ofuscats, enfonsats, cansats, tristos, estressats, decebuts, enfadats, saturats, angoixats, enrabiats, abatuts...Calcuta us espera.

Fins ben aviat a tots. Fins ben aviat Índia, Namaste!

Mireia

Crònica 6: El valor del “no res”

Després d’una petita pausa sense escriure, amb casament hindú-musulmà pel mig, i altres qüestions “pintoresques” que m’han permès viure els “contrastos extremistes” d’aquesta societat, segueix el dia a dia amb absoluta normalitat: Continuen les meves classes i els meus “reptes” escolars en solitari amb grups de cinquanta alumnes (sí, he dit cinquanta) que, malgrat la disciplina, a vegades em costen molt de controlar.

 

  

Els dilluns, o concretament després de dies festius també entre setmana quan els pares van a visitar a les nenes a l’orfenat, la tornada a les aules és realment tot un “drama”: Gran part de les alumnes amb NEE que tinc amb petit grup són “boarders”, o bé orfes, o bé residents “forçades” al centre perquè la família no té els recursos necessaris per tirar endavant.

Després de rebre visites i estar en contacte amb els éssers estimats, la verdadera família que els “espera” a fora, la tornada a la vida interna se’ls fa absolutament insuportable. M’han anat agafant confiança, i jo ja sento que me les he fet tant “meves” que les trobaré molt a faltar.

Entre plors i abraçades intento animar-les després de la “ruptura familiar” i la duresa d’una “vida de clausura” a la qual només es poden resignar. No les puc ajudar massa, em temo, però les animo a ser positives i a recordar que fora de les parets de l’orfenat hi ha gran quantitat de nenes que només poden esmunyir-se entre les deixalles, que no tenen ni pa ni aigua per menjar i que, a més a més, mai ningú les podrà educar. I interiorment, en secret, penso: “quin consol, quina duresa”. Però em miren amb tendresa, i els passa una mica l’atac de plor que a vegades té un “efecte dominó” entre elles i que reconec que, inevitablement, a mi també em costa molt d’aguantar.

 

A les tardes fan jocs al pati totes juntes, grans i petites, i després estudien una horeta o dues abans de l’hora de sopar. Però no és del tipus de jocs, ni d’elements “descriptius” del que us vull fer esment, sinó d’un fet que em sorprèn moltíssim: el valor “del no res” generalitzat. Perquè només així puc descriure el que passa en aquest centre, i a Calcuta a un nivell molt més global: 

Les alumnes “boarders” van rebre motxilles noves, estoigs, llapis, goma, llapis de colors.., finançades per “espònsors” que els solen proporcionar recursos d’aquest estil ara a principi de curs. Al dia següent m’ho mostraven lentament i il·lusionades, com si és tractés d’un veritable tresor...(com si “es tractés”? per a elles sens dubte ho és!). I eren motxilles que, amb tota sinceritat, moltes de les nostres alumnes catalanes no voldrien per a res del món; potser perquè estan “molt ben acostumades”; o més aviat diria que simplement: no coneixen la necessitat. 

 

 

Aquí, en el “no res”, el valor s’atorga a les “petites” coses: a la brisa fresca que t’acaricia la cara, al soroll de les fulles dels arbres, als raigs de sol càlids que entren discretament per les finestres de les aules...

I a l’hora del pati, a l’estona de jocs a les tardes, i també a les classes., sovint observo com les alumnes somriuen i es sorprenen per “minúcies”, per qualsevol petit “detall”: Les fa riure una broma que per a nosaltres no ho seria; les entusiasma veure com, de sobte, apareix un esquirol pel pati tot “desorientat”, un ocell que vola fins la campana de l’església...I s’il·lusionen “gratuïtament”, com mai m’hagués pogut arribar a imaginar: per disposar de temps per fer petits “castells” de sorra al pati, sigui quina sigui l’edat, per jocs de pilota tant simples que a “casa nostra” no sé si resultarien massa “estimulants”...; i un llarg etcètera de petites grans lliçons de vida que, al dia a dia, et fan reflexionar comparativament sobre la “nostra” realitat. Quin contrast, quina paradoxa observar com n’és de fàcil aquí assolir, amb tant poc, la tant “preuada” motivació “escolar”.

 

 

La meva mare, mestra d’infantil, sempre se n’ha fet creus de com nens petits amb només cinc anyets d’edat poden estar tant absolutament “espatllats” per l’abundància que els proporcionen: pares, avis i altres sers estimats. Una abundància errada que els converteix en petits dèspotes egoïstes, i que també ens ha tocat viure “malauradament” a nosaltres (a la meva generació), perquè sens dubte té un efecte contraproduent a la pretesa felicitat. Que fàcil deu ser equivocar-se quan s’és pare, amb una il·lusió ingènuament mal portada, que “eclipsa” totalment la racionalitat.