Després d’una petita pausa sense escriure, amb casament hindú-musulmà pel mig, i altres qüestions “pintoresques” que m’han permès viure els “contrastos extremistes” d’aquesta societat, segueix el dia a dia amb absoluta normalitat: Continuen les meves classes i els meus “reptes” escolars en solitari amb grups de cinquanta alumnes (sí, he dit cinquanta) que, malgrat la disciplina, a vegades em costen molt de controlar.
Els dilluns, o concretament després de dies festius també entre setmana quan els pares van a visitar a les nenes a l’orfenat, la tornada a les aules és realment tot un “drama”: Gran part de les alumnes amb NEE que tinc amb petit grup són “boarders”, o bé orfes, o bé residents “forçades” al centre perquè la família no té els recursos necessaris per tirar endavant.
Després de rebre visites i estar en contacte amb els éssers estimats, la verdadera família que els “espera” a fora, la tornada a la vida interna se’ls fa absolutament insuportable. M’han anat agafant confiança, i jo ja sento que me les he fet tant “meves” que les trobaré molt a faltar.
Entre plors i abraçades intento animar-les després de la “ruptura familiar” i la duresa d’una “vida de clausura” a la qual només es poden resignar. No les puc ajudar massa, em temo, però les animo a ser positives i a recordar que fora de les parets de l’orfenat hi ha gran quantitat de nenes que només poden esmunyir-se entre les deixalles, que no tenen ni pa ni aigua per menjar i que, a més a més, mai ningú les podrà educar. I interiorment, en secret, penso: “quin consol, quina duresa”. Però em miren amb tendresa, i els passa una mica l’atac de plor que a vegades té un “efecte dominó” entre elles i que reconec que, inevitablement, a mi també em costa molt d’aguantar.
A les tardes fan jocs al pati totes juntes, grans i petites, i després estudien una horeta o dues abans de l’hora de sopar. Però no és del tipus de jocs, ni d’elements “descriptius” del que us vull fer esment, sinó d’un fet que em sorprèn moltíssim: el valor “del no res” generalitzat. Perquè només així puc descriure el que passa en aquest centre, i a Calcuta a un nivell molt més global:
Les alumnes “boarders” van rebre motxilles noves, estoigs, llapis, goma, llapis de colors.., finançades per “espònsors” que els solen proporcionar recursos d’aquest estil ara a principi de curs. Al dia següent m’ho mostraven lentament i il·lusionades, com si és tractés d’un veritable tresor...(com si “es tractés”? per a elles sens dubte ho és!). I eren motxilles que, amb tota sinceritat, moltes de les nostres alumnes catalanes no voldrien per a res del món; potser perquè estan “molt ben acostumades”; o més aviat diria que simplement: no coneixen la necessitat.
Aquí, en el “no res”, el valor s’atorga a les “petites” coses: a la brisa fresca que t’acaricia la cara, al soroll de les fulles dels arbres, als raigs de sol càlids que entren discretament per les finestres de les aules...
I a l’hora del pati, a l’estona de jocs a les tardes, i també a les classes., sovint observo com les alumnes somriuen i es sorprenen per “minúcies”, per qualsevol petit “detall”: Les fa riure una broma que per a nosaltres no ho seria; les entusiasma veure com, de sobte, apareix un esquirol pel pati tot “desorientat”, un ocell que vola fins la campana de l’església...I s’il·lusionen “gratuïtament”, com mai m’hagués pogut arribar a imaginar: per disposar de temps per fer petits “castells” de sorra al pati, sigui quina sigui l’edat, per jocs de pilota tant simples que a “casa nostra” no sé si resultarien massa “estimulants”...; i un llarg etcètera de petites grans lliçons de vida que, al dia a dia, et fan reflexionar comparativament sobre la “nostra” realitat. Quin contrast, quina paradoxa observar com n’és de fàcil aquí assolir, amb tant poc, la tant “preuada” motivació “escolar”.
La meva mare, mestra d’infantil, sempre se n’ha fet creus de com nens petits amb només cinc anyets d’edat poden estar tant absolutament “espatllats” per l’abundància que els proporcionen: pares, avis i altres sers estimats. Una abundància errada que els converteix en petits dèspotes egoïstes, i que també ens ha tocat viure “malauradament” a nosaltres (a la meva generació), perquè sens dubte té un efecte contraproduent a la pretesa felicitat. Que fàcil deu ser equivocar-se quan s’és pare, amb una il·lusió ingènuament mal portada, que “eclipsa” totalment la racionalitat.
.png)