Benvolguts lectors “incondicionals”. Us agraeixo molt la vostra constància amb un bloc que sense els vostres ànims i comentaris no hauria mantingut l’alegria, les ganes i la voluntat de continuar. Compartir aquesta vivència ha estat fantàstic, i viure-la: una de les millors experiències de la meva vida...sens dubte.
Ara marxo amb llàgrimes als ulls i un “fins aviat” als llavis, per determinades persones i vincles que trobaré molt a faltar i, sobretot, perquè sóc "molt" més conscient de tot, de coses que realment espero no oblidar mai. Evidentment, però, he promès tornar, i molt em temo que no serà en un futur massa llunyà. Em sento profundament agraïda amb un país que, malgrat la seva duresa, sempre m'ha fet sentir com a casa: no tenen res però t'ho donen tot, tot, tot, tot...
Marxo amb enyorança anticipada per les alumnes, per un país generós, amb un “nus" al pit i “mal de cor”, sentint-me realment molt i molt afortunada, molt “plena”, però molt “descol·locada”, no sé si suficientment preparada per una tornada que, sens dubte, implicarà un shock cultural i emocional que no podré evitar. Però em sento realment molt més “equilibrada”, feliç, i com no podria ser d’una altra manera: infinitament “rica” a nivell material.
Potser m’atreviré a concretar: aquí finalment he disposat d’una habitació que (tot i tenir rates, aranyes, mosquits i animalons de tot tipus), m’ha donat un llit “tou”, almenys pla, per descansar cada nit. També he disposat d’un lavabo (compartit i minúscul) amb pica per a rentar-m’hi la cara (sense poder-me mirar a cap mirall), i una aixeta amb aigua (freda) disponible les vint-i-quatre hores al dia, per fer la vogada o banyar-me amb un cubell i una esponja “còmodament” en un espai de gairebé més de dos metres quadrats. Comparativament amb la realitat d’aquí fora m’he sentit molt afortunada. Realment estar aquí ha estat tot un privilegi, un luxe per a pocs.
I vosaltres? Com us sentiu vosaltres comparativament amb la meva realitat temporal? Multimilionaris suposo...m’equivoco? Doncs anem més enllà: com us sentiu si us demano si us plau que us compareu amb la classe mitja d’aquí (sí, sí, he dit mitja) que, amb prou feines i si té sort, disposa d’unes quantes rajoles, una “porció” de l’acera, per dormir al carrer amb els avis, els pares, i fills (sense aixetes ni lavabos, sense llits, ni matalassos, ni coixins, ni llençols...)? Molt més que multimilionaris! M’equivoco? Doncs anem encara més enllà: com us sentiu si us demano que us compareu amb les castes més baixes, els intocables que viuen directament als abocadors incontrolats, dormint i esmunyint-se incansablement entre la brossa per intentar trobar alguna cosa “aprofitable”, sense descans; sense cap opció de canvi a la vida? Molt més que multimilionaris, m’equivoco?
Doncs us diré què en penso: Som multimilionaris pel que fa a objectes materials però, per altra banda i lamentablement, som molt pobres, molt buits i molt miserables a nivell “interior” i humà. Realment aquesta gent té moltes coses a ensenyar-nos, moltes lliçons per donar-nos, molt més del que nosaltres els podrem arribar a donar mai.
Crec que l’apropament entre el primer món i el tercer món permetria un utòpic “món millor”, més “equilibrat”, perquè ens faria adonar-nos i ser conscients realment de la “sort” de la realitat que molt afortunadament ens ha tocat viure i que ens resignem estúpidament a ignorar, o a no valorar com cal. Així que mai és tard per conèixer “la ciutat de la misèria” que és també, i malgrat tot, “la ciutat de l’alegria”.
A qui ho recomano? A joves i també a adults. Però sobretot, sobretot, a aquells que alguna vegada us heu sentit: deprimits, ofuscats, enfonsats, cansats, tristos, estressats, decebuts, enfadats, saturats, angoixats, enrabiats, abatuts...Calcuta us espera.
Fins ben aviat a tots. Fins ben aviat Índia, Namaste!
Mireia
.png)