Crònica 7: Tot comença, tot acaba...i tot torna a començar: Samsara

Benvolguts lectors “incondicionals”. Us agraeixo molt la vostra constància amb un bloc que sense els vostres ànims i comentaris no hauria mantingut l’alegria, les ganes i la voluntat de continuar. Compartir aquesta vivència ha estat fantàstic, i viure-la: una de les millors experiències de la meva vida...sens dubte.

Ara marxo amb llàgrimes als ulls i un “fins aviat” als llavis, per determinades persones i vincles que trobaré molt a faltar i, sobretot, perquè sóc "molt" més conscient de tot, de coses que realment espero no oblidar mai. Evidentment, però, he promès tornar, i molt em temo que no serà en un futur massa llunyà. Em sento profundament agraïda amb un país que, malgrat la seva duresa, sempre m'ha fet sentir com a casa: no tenen res però t'ho donen tot, tot, tot, tot...

Marxo amb enyorança anticipada per les alumnes, per un país generós, amb un “nus" al pit i “mal de cor”, sentint-me realment molt i molt afortunada, molt “plena”, però molt “descol·locada”, no sé si suficientment preparada per una tornada que, sens dubte, implicarà un shock cultural i emocional que no podré evitar. Però em sento realment molt més “equilibrada”, feliç, i com no podria ser d’una altra manera: infinitament “rica” a nivell material.

Potser m’atreviré a concretar: aquí finalment he disposat d’una habitació que (tot i tenir rates, aranyes, mosquits i animalons de tot tipus), m’ha donat un llit “tou”, almenys pla, per descansar cada nit. També he disposat d’un lavabo (compartit i minúscul) amb pica per a rentar-m’hi la cara (sense poder-me mirar a cap mirall), i una aixeta amb aigua (freda) disponible les vint-i-quatre hores al dia, per fer la vogada o banyar-me amb un cubell i una esponja “còmodament” en un espai de gairebé més de dos metres quadrats. Comparativament amb la realitat d’aquí fora m’he sentit molt afortunada. Realment estar aquí ha estat tot un privilegi, un luxe per a pocs.

I vosaltres? Com us sentiu vosaltres comparativament amb la meva realitat temporal? Multimilionaris suposo...m’equivoco? Doncs anem més enllà: com us sentiu si us demano si us plau que us compareu amb la classe mitja d’aquí (sí, sí, he dit mitja) que, amb prou feines i si té sort, disposa d’unes quantes rajoles, una “porció” de l’acera, per dormir al carrer amb els avis, els pares, i fills (sense aixetes ni lavabos, sense llits, ni matalassos, ni coixins, ni llençols...)? Molt més que multimilionaris! M’equivoco? Doncs anem encara més enllà: com us sentiu si us demano que us compareu amb les castes més baixes, els intocables que viuen directament als abocadors incontrolats, dormint i esmunyint-se incansablement entre la brossa per intentar trobar alguna cosa “aprofitable”, sense descans; sense cap opció de canvi a la vida? Molt més que multimilionaris, m’equivoco?

Doncs us diré què en penso: Som multimilionaris pel que fa a objectes materials però, per altra banda i lamentablement, som molt pobres, molt buits i molt miserables a nivell “interior” i humà. Realment aquesta gent té moltes coses a ensenyar-nos, moltes lliçons per donar-nos, molt més del que nosaltres els podrem arribar a donar mai.

Crec que l’apropament entre el primer món i el tercer món permetria un utòpic “món millor”, més “equilibrat”, perquè ens faria adonar-nos i ser conscients realment de la “sort” de la realitat que molt afortunadament ens ha tocat viure i que ens resignem estúpidament a ignorar, o a no valorar com cal. Així que mai és tard per conèixer “la ciutat de la misèria” que és també, i malgrat tot, “la ciutat de l’alegria”.

A qui ho recomano? A joves i també a adults. Però sobretot, sobretot, a aquells que alguna vegada us heu sentit: deprimits, ofuscats, enfonsats, cansats, tristos, estressats, decebuts, enfadats, saturats, angoixats, enrabiats, abatuts...Calcuta us espera.

Fins ben aviat a tots. Fins ben aviat Índia, Namaste!

Mireia

Crònica 6: El valor del “no res”

Després d’una petita pausa sense escriure, amb casament hindú-musulmà pel mig, i altres qüestions “pintoresques” que m’han permès viure els “contrastos extremistes” d’aquesta societat, segueix el dia a dia amb absoluta normalitat: Continuen les meves classes i els meus “reptes” escolars en solitari amb grups de cinquanta alumnes (sí, he dit cinquanta) que, malgrat la disciplina, a vegades em costen molt de controlar.

 

  

Els dilluns, o concretament després de dies festius també entre setmana quan els pares van a visitar a les nenes a l’orfenat, la tornada a les aules és realment tot un “drama”: Gran part de les alumnes amb NEE que tinc amb petit grup són “boarders”, o bé orfes, o bé residents “forçades” al centre perquè la família no té els recursos necessaris per tirar endavant.

Després de rebre visites i estar en contacte amb els éssers estimats, la verdadera família que els “espera” a fora, la tornada a la vida interna se’ls fa absolutament insuportable. M’han anat agafant confiança, i jo ja sento que me les he fet tant “meves” que les trobaré molt a faltar.

Entre plors i abraçades intento animar-les després de la “ruptura familiar” i la duresa d’una “vida de clausura” a la qual només es poden resignar. No les puc ajudar massa, em temo, però les animo a ser positives i a recordar que fora de les parets de l’orfenat hi ha gran quantitat de nenes que només poden esmunyir-se entre les deixalles, que no tenen ni pa ni aigua per menjar i que, a més a més, mai ningú les podrà educar. I interiorment, en secret, penso: “quin consol, quina duresa”. Però em miren amb tendresa, i els passa una mica l’atac de plor que a vegades té un “efecte dominó” entre elles i que reconec que, inevitablement, a mi també em costa molt d’aguantar.

 

A les tardes fan jocs al pati totes juntes, grans i petites, i després estudien una horeta o dues abans de l’hora de sopar. Però no és del tipus de jocs, ni d’elements “descriptius” del que us vull fer esment, sinó d’un fet que em sorprèn moltíssim: el valor “del no res” generalitzat. Perquè només així puc descriure el que passa en aquest centre, i a Calcuta a un nivell molt més global: 

Les alumnes “boarders” van rebre motxilles noves, estoigs, llapis, goma, llapis de colors.., finançades per “espònsors” que els solen proporcionar recursos d’aquest estil ara a principi de curs. Al dia següent m’ho mostraven lentament i il·lusionades, com si és tractés d’un veritable tresor...(com si “es tractés”? per a elles sens dubte ho és!). I eren motxilles que, amb tota sinceritat, moltes de les nostres alumnes catalanes no voldrien per a res del món; potser perquè estan “molt ben acostumades”; o més aviat diria que simplement: no coneixen la necessitat. 

 

 

Aquí, en el “no res”, el valor s’atorga a les “petites” coses: a la brisa fresca que t’acaricia la cara, al soroll de les fulles dels arbres, als raigs de sol càlids que entren discretament per les finestres de les aules...

I a l’hora del pati, a l’estona de jocs a les tardes, i també a les classes., sovint observo com les alumnes somriuen i es sorprenen per “minúcies”, per qualsevol petit “detall”: Les fa riure una broma que per a nosaltres no ho seria; les entusiasma veure com, de sobte, apareix un esquirol pel pati tot “desorientat”, un ocell que vola fins la campana de l’església...I s’il·lusionen “gratuïtament”, com mai m’hagués pogut arribar a imaginar: per disposar de temps per fer petits “castells” de sorra al pati, sigui quina sigui l’edat, per jocs de pilota tant simples que a “casa nostra” no sé si resultarien massa “estimulants”...; i un llarg etcètera de petites grans lliçons de vida que, al dia a dia, et fan reflexionar comparativament sobre la “nostra” realitat. Quin contrast, quina paradoxa observar com n’és de fàcil aquí assolir, amb tant poc, la tant “preuada” motivació “escolar”.

 

 

La meva mare, mestra d’infantil, sempre se n’ha fet creus de com nens petits amb només cinc anyets d’edat poden estar tant absolutament “espatllats” per l’abundància que els proporcionen: pares, avis i altres sers estimats. Una abundància errada que els converteix en petits dèspotes egoïstes, i que també ens ha tocat viure “malauradament” a nosaltres (a la meva generació), perquè sens dubte té un efecte contraproduent a la pretesa felicitat. Que fàcil deu ser equivocar-se quan s’és pare, amb una il·lusió ingènuament mal portada, que “eclipsa” totalment la racionalitat.

 

  

 

Crònica 5: L’escola de la vida

Paral·lelament a tot el comentat a la “crònica 4”, segueix la meva labor com a mestra: Cada hora amb un grup reduït de cinc nenes amb necessitats educatives especials, a les que ajudo principalment amb l’expressió oral, l’expressió escrita i les matemàtiques (càlcul mental). Tot plegat en anglès, en una aula molt petita (l’única que hi havia disponible) amb la companyia fidel de les “nostres amigues”: les rates.

M'anomenen "Miss Mary" (els costa molt pronunciar "Mireia"), i les alumnes són realment tant agraïdes, tant “correctes” i dolces, que em fa plantejar qüestions en un sentit molt més ampli, com pot ser la gran crisis de valors i d’autoritat que pateix el sistema educatiu, i la societat en general, al nostre país. Sigui com sigui, però, la conclusió final és la de sempre: cada sistema incorpora una suma de factors “causa - efecte” que suposen l’existència inevitable tant “d’inconvenients” com “d’avantatges”, i que fan entendre l’utòpic “equilibri perfecte”, com un ideal impossible d’assolir. Però és realment així? Qui sap...

 

Sigui com sigui, però, està clar que aquí tot es “magnifica”: es dóna el veritable sentit i significat a les coses pel valor que tenen i, contràriament, els “problemes” i “preocupacions” de casa nostra es minimitzen com mai t’hauries pogut arribar a imaginar...Et canvia la mirada, la perspectiva, et canvien els valors i la visió d’aquest món de contrastos i paradoxes (tant seus com nostres). I, al cap i a la fi, això és el que realment ens convé als que “per sort”, o ara veig que més aviat “per desgràcia”, hem nascut en les generacions de “l’abundància” i de “la vida fàcil”; essent, conseqüentment, les generacions de “l’inconformisme absurd”, del “no pel no”, i d’una manca molt gran de sentit i de valor per tot. Una crítica massa generalista? No ho sé, jo diria que no...

 

 

Aquest cap de setmana hem anat al Daya Dan i a Kalighat (i temple de Kali). El primer dels mencionats és el centre de les germanes de la Mare Teresa on es traslladen els “handicaps” del Shishu Bhavan (l’orfenat on coopero a les tardes, ara ja ,els dies que puc) quan aquests superen l’edat de sis anys. M’ha impactat molt per tot el que s’hi podia observar, per la gran quantitat de nens amb problemes mentals de tot tipus que feia “mal al cor” de veure i que, malgrat tot, si no fos per aquest centre no tindrien cap altre lloc on anar. 

I a la planta baixa: el dispensari, on es duen a terme cures de tot tipus; com aquest matí, quan gran quantitat de pacients venien amb ferides profundes absolutament infectades (amb cucs enormes que els metges i voluntaris havien d’extreure directament amb les mans).

El temple de Kali és un dels cinquanta-un temples “Shakti Peeth”, a cada indret on se suposa que van caure les parts del cos de Sati (posteriorment reencarnada amb la deesa Kali), el dia de la seva mort. Però no és d’això del que us vull parlar, sinó de Kalighat, el centre de la Mare Teresa, situat justament al costat. Aquí m’he trobat amb l’espanyol de més de setanta anys, Rafael, que fa molts i molts anys que hi ve a passar una llarga temporada.

No sé exactament com descriure el que he vist i sentit allà...És un centre on persones de tot tipus, malalts terminals i malalts que dormen a les vies del tren o al carrer, nenes i dones violades.., són recollits pels voluntaris i traslladats a les diverses sales on es distribueixen els llits on són col·locats després de ser banyats, vestits i, posteriorment, alimentats.

Segons m’explicava en Rafael, molts d’ells moren “rendits” després d’una dura batalla, que no és res més que “la batalla de la vida” que, per mala sort, han hagut de suportar. L’he ajudat a donar de beure aigua a un ancià “bastant al límit” que, tot i que no podia parlar, es mostrava tant agraït que no he pogut evitar posar-me a plorar...

I mentrestant en Rafael em mirava amb calidesa i es despedia un dia més de tots aquells que fa temps que el coneixen. Li feien petons i fortes abraçades que també el feien emocionar. Em deia: “la verdad, me conmueve siempre, no lo puedo evitar...”; i el cor se m’ha fet petit al comprendre, més que mai, el veritable sentit d'estimar, que no és res més que el veritable sentit, fet i acció de donar. 

Admiro a les persones que, com en Rafael, dediquen la seva vida als altres... i he entès per uns instants que el premi: mirades càlides i somriures de profund agraïment, és realment molt difícil de superar. 

Crònica 4 L’Índia de les castes, una gran “comunitat”?

Em desperto sobtadament amb els sorolls, crits i “escopinades estridents” que arriben, com cada matí, del final del passadís. Gran part dels homes que dormen a l’alberg s’aixequen puntuals abans de les 6h per aprofitar i “lluitar” per aconseguir un cubell amb la poca aigua “calenta” que surt, fins que s’acaba, per una aixeta compartida.
 Sigui com sigui, també és la meva hora, però sento que estic realment molt cansada com per “lluitar” amb una llarga estona d’espera, i fins i tot per aixecar-me...Ahir em va costar agafar el son una vegada més: A la televisió de l’entrada feien una pel·lícula, sembla ser que interessantíssima. Quan realment és així, ho solen “compartir bonament” amb la resta de la “barriada”; de manera que si no tens la pantalla al davant, i sempre i quan entenguis el Bengalí, no pateixis: ho podràs seguir sense problemes fins a un màxim de dos quilòmetres a la rodona (o el que els decibels donin de sí).

Sovint tindria ganes d’escridassar-los i sol·licitar un mínim de “civisme” perquè per moments em sembla que “freguen la mala educació”. Però no deixa de ser un “civisme” i una “correcció” segons l’entenem nosaltres, per tant, i malgrat tot, tinc molt clar que aquest és el seu país, aquesta és la seva cultura i que, m’agradi o no, aquí la intrusa sóc jo. Però aviso als que encara no hagin trepitjat mai l’Índia, que hi ha determinades coses que es viuen com un “veritable xoc de cultures”:

Que no et sorprengui si obres la motxilla al mig del carrer i se t’acosten deu persones a fer el xafarder indiscretament per mirar què hi portes a dintre. I que tampoc et sorprengui si estàs dinant o sopant molt tranquil·lament i el senyor que se t’ha assegut al davant et dóna “la benvinguda al país” amb un reguitzell de rots a la cara... Perquè sigui com sigui, i com molt sovint es diu entre cooperants i habitants: ”That’s India my friend!”

 

Diumenge va morir el líder del Partit Comunista de l’Índia-Marxista, Jyoti Basu, havent ocupat durant més de dos dècades la posició com a cap d’aquest estat, Bengala Occidental, motiu pel qual dilluns i dimarts (dia del funeral) es va “parar” absolutament tot. I aprofitant tant l’aturada general com la “personal” (per motius de salut), vaig sortir a recórrer carrers tranquil·lament per veure en primera persona la vida d’una nova realitat que no deixa de sorprendre’m molt encara.

Cal dir que vam “empalmar” amb un dimecres de “triple aturada” per la celebració religiosa hindú, “Vasant Panchami” (tot i tractar-se d’una escola catòlica).

Em sorprèn molt com aquesta “comunitat india” (m’agrada anomenar-la així pel que diré a continuació), pot ser tant “inclusiva” a nivell religiós, procurant “sumar” enlloc de “restar”, i que sigui, per altra banda, tant “contradictòria” amb d’altres aspectes. Hi ha qui argumenta que la realitat (com ha passat sempre arreu històricament) és que catòlics i musulmans “no s’entenen massa”. Però malgrat la gran diversitat de religions, ètnies, castes...i la gran exclusió (sense cometes) que aquest sistema jeràrquic indubtablement implica, per altra banda “sembla” que conviuen tots a la perfecció. Segons m’explicava una germana missionera de la caritat de “Mother House”, es respecten els uns als altres i entenen aquesta diversitat religiosa com un “plus” o un “valor”, amb formes de veure la vida que, malgrat no ser compartides, són respectades per uns i altres.

 

És potser, doncs, una paradoxa més d’aquesta societat que, per altra banda, estableix grans desigualtats socials i econòmiques, atorgant privilegis a uns i negant drets mínims a uns altres, per un sistema de castes hereditari que, si més no, conserven fidels sense reivindicar-ne el canvi. Em pregunto per què no es qüestionen, per posar el cas, com pot ser que un intocable, simplement pel fet d’haver nascut com a tal, no pugui tenir uns drets mínims i rebre una educació bàsica? Em temo que és “absolutament inqüestionable”, però em sorprèn molt que fins i tot intel·lectuals i estudiants universitaris s’hagin manifestat sempre com a fervents defensors d’aquest sistema inamovible.

Reconec que “la subjectivitat occidental em domina”, així que seguiré observant, analitzant i reflexionant.., obrint els cinc sentits tant com pugui per entendre, cada vegada més si puc, els secrets que fonamenten aquesta realitat tant “xocant” i “incomprensible” que, si més no, té “un no sé què” que t’atrapa.

Crònica 3 – La lliçó de la “Ceci”, tot es capgira...

Avui diumenge és el primer dia que em trobo "realment bé" després de moments de “pànic” en solitari, entre vòmits, diarrees, i de tot una mica...Sento ser tant explícita, però així és l’Índia, tot és imprevisible. Mai saps si t’afectarà una salsa picant, un got mal rentat, l’aigua, els canvis de temperatura...Sigui com sigui, però, i per contrapartida, cada petit detall es valora molt més: La Bera, l’alemanya que dorm aquí al costat, a la qual vaig ajudar dies enrere amb la seva anèmia, i la Cecília, una noia índia que treballa en aquest edifici, han estat “la meva salvació”. M’han donat ànims en aquests primers dies de solitud en què tot se’t fa una gran muntanya i et planteges si realment seràs capaç d’aguantar; m’han donat de menjar quan no tenia voluntat per a fer cap queixalada, i m’han visitat regularment fent-me sentir com una filla o una germana, com una més en aquesta mena de “comunitat” que no és Seva Kendra (l’Alberg on em trobo ara), sinó aquest país en general.

És curiós com s’estrenyen els vincles humans i afectius entre uns i altres, i com “aflora” tot, pensaments i sentiments, quan et trobes sol davant la “tempesta” i la necessitat. Els estic tant profundament agraïda, que les paraules de poc poden servir per expressar com valoro que hagin estat aquí donant-me suport. I el més important de tot, he comprès el veritable significat del missatge:

La Cecília, la noia índia, avui m’ha explicat que es va criar en una família molt pobre. Fins al punt que, per necessitat, la van haver de “traslladar” al “Shishu Bhavan”, l’orfenat on vaig a cooperar les tardes i on, lamentablement, després de diverses visites alienes, mai ningú la va voler adoptar. Lògicament m’he quedat sense paraules...Un mal de panxa, un mal de queixal, un període d’adaptació difícil.., res es pot comparar amb una vida de solitud sense família, sense llar, sense un suport incondicional que mai et falla. Per a mi (i ho sento més fortament ara que estic lluny de casa) la família, aquells qui m’estimen i a qui estimo, són realment el més important. De manera que aquí tot es relativitza, i he entès definitivament per què “la ciutat de la misèria” és també “la ciutat de l’alegria”, perquè malgrat les adversitats i una vida de dureses, la Cecília no m’ha deixat de somriure mai.

Cal entendre que, a més a més, estem parlant d’ un país de més de seixanta milions de nens entre tres i sis anys (aproximadament, n’hi ha que no tenen ni partida de naixement), vint-i-sis milions dels quals queden absolutament exclosos de qualsevol tipus de formació educativa per raons de casta, ètnia i sexe.

Així és la vida aquí, així és Kolkata, però podríem dir que així és el tercer món en general. Perquè si més no, i tal com diu en Guillem (gran amic del meu germà i gran persona, actualment instal•lat al Perú) ens ensenyen, malgrat tot: a viure el dia a dia amb filosofia, a acceptar el que tenen i a no enfonsar-se per banalitats, a valorar la simple “existència” i demostrar-nos amb un somriure “gratuït” que és absurd creure en el: “tant tens, tant vals”. I a nosaltres, als que realment ens sobra de tot, ens manca un alt grau “d’humanitat”, ens manca haver après aquesta lliçó que, indubtablement, és la veritable clau de la felicitat.

 

Crònica 2, uns dies després de l'arribada...

Benvinguts al meu barri i rodalies...

Aquí no existeix el dilema “què em poso demà al matí?”, ni “l’ostres tu, se m’ha tornat a espatllar la secadora!”, ni tampoc el “m’he de comprar unes sabates noves perquè les que tinc han passat de moda”; i ni tan sols el: “necessito unes bambes Nike perquè aquestes Addidas ja se m’han trencat una mica i només tenen uns mesos”. Tampoc es dóna el: “què compro?: yogurt normal, desnatat, amb fruites, o...potser un postre Danone?”. Aquí la gent simplement: no té opcions.

Gran part de la població no té ni casa ni sostre, ni armaris ni bambes per renovar, ni secadora i ni tan sols rentadora, i no es poden plantejar què comprar i què deixar de comprar. Perquè menjar alguna cosa al llarg del dia i, si es dóna el cas, poder alimentar els fills, és l’objectiu únic de la jornada. Se “m’entelen” els ulls només de pensar-hi...

Fins i tot tenint “casa”, molts caminen descalços, amb samarretes brutes o esparracades que nosaltres no portaríem mai. Treballen més de dotze hores al dia, faci fred o calor, competint amb els rivals del seu “gremi”, moguts per l’esperit de supervivència. Aquí mana “Darwin”, i és realment la llei de la selva, del més fort, el més ràpid, el més astut...

Normalment les dones s’estan a casa amb els fills, o els porten a l’escola (en el millor dels casos), cuinen, renten.., tothom fa el que pot. Aquest barri, però, i tal i com em va explicar el pare Ricardo que vaig conèixer a l’alberg, no té res a veure amb el centre de Calcuta (que ja és prou miserable). De manera que puc confirmar l’estadística de més de quinze milions d’habitants sensats, i afegir els cinc milions i pico restants que també viuen, o més aviat sobreviuen com poden, en aquesta ciutat.

Com sovint es diu, val més una imatge que mil paraules, així que no cal dir massa res més per entendre (o almenys observar) on em trobo ara. Però em plantejo fins a quin punt vivim “encegats” i “condicionats” per una realitat que no té res a veure amb la que es troba majoritàriament als països subdesenvolupats. Com diu el meu pare, de ben segur que aprendré molt més del que mai arribaré a ensenyar aquí a l’escola. Perquè si hi ha elements que escassegen a la nostra societat, lamentablement, són: l’autocrítica, el conformisme, la humilitat.., i contemplem el futur i la realitat des d’un punt de vista molt reduccionista. Seguint amb les seves paraules, ara puc afirmar que realment he entès què em volia dir sempre que repetia: “demanem i exigim massa a la vida”.

A l’avió, de camí cap a l’Índia, vaig coincidir per casualitat amb un membre de la ONU, (concretament de la FAO, l’organització per les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació) que es dirigia a Kabul. Amb ell vaig mantenir converses molt interessants, em va explicar anècdotes i experiències de tot tipus, també de realment tràgiques. I em va transmetre una idea que ara realment sento com a pròpia: obrir el camp de mira, canviar la perspectiva, posar-se a prova i patir un 1% del que molts altres lamentablement pateixen en primera pell en aquests indrets durant tota la seva vida, et permet relativitzar les coses (els propis problemes prèviament considerats com a tals), i ser més “lliure”, més crític, més dur, més persona. Finalment, i després de llargues hores de “xerrera”, em va animar molt, com si intuís que realment patiria, i s’ha complert la seva predicció. Espero que també es compleixi la primera, i no oblidar mai el que hauré viscut i après aquí.