Paral·lelament a tot el comentat a la “crònica 4”, segueix la meva labor com a mestra: Cada hora amb un grup reduït de cinc nenes amb necessitats educatives especials, a les que ajudo principalment amb l’expressió oral, l’expressió escrita i les matemàtiques (càlcul mental). Tot plegat en anglès, en una aula molt petita (l’única que hi havia disponible) amb la companyia fidel de les “nostres amigues”: les rates.
M'anomenen "Miss Mary" (els costa molt pronunciar "Mireia"), i les alumnes són realment tant agraïdes, tant “correctes” i dolces, que em fa plantejar qüestions en un sentit molt més ampli, com pot ser la gran crisis de valors i d’autoritat que pateix el sistema educatiu, i la societat en general, al nostre país. Sigui com sigui, però, la conclusió final és la de sempre: cada sistema incorpora una suma de factors “causa - efecte” que suposen l’existència inevitable tant “d’inconvenients” com “d’avantatges”, i que fan entendre l’utòpic “equilibri perfecte”, com un ideal impossible d’assolir. Però és realment així? Qui sap...
Sigui com sigui, però, està clar que aquí tot es “magnifica”: es dóna el veritable sentit i significat a les coses pel valor que tenen i, contràriament, els “problemes” i “preocupacions” de casa nostra es minimitzen com mai t’hauries pogut arribar a imaginar...Et canvia la mirada, la perspectiva, et canvien els valors i la visió d’aquest món de contrastos i paradoxes (tant seus com nostres). I, al cap i a la fi, això és el que realment ens convé als que “per sort”, o ara veig que més aviat “per desgràcia”, hem nascut en les generacions de “l’abundància” i de “la vida fàcil”; essent, conseqüentment, les generacions de “l’inconformisme absurd”, del “no pel no”, i d’una manca molt gran de sentit i de valor per tot. Una crítica massa generalista? No ho sé, jo diria que no...
Aquest cap de setmana hem anat al Daya Dan i a Kalighat (i temple de Kali). El primer dels mencionats és el centre de les germanes de la Mare Teresa on es traslladen els “handicaps” del Shishu Bhavan (l’orfenat on coopero a les tardes, ara ja ,els dies que puc) quan aquests superen l’edat de sis anys. M’ha impactat molt per tot el que s’hi podia observar, per la gran quantitat de nens amb problemes mentals de tot tipus que feia “mal al cor” de veure i que, malgrat tot, si no fos per aquest centre no tindrien cap altre lloc on anar.
I a la planta baixa: el dispensari, on es duen a terme cures de tot tipus; com aquest matí, quan gran quantitat de pacients venien amb ferides profundes absolutament infectades (amb cucs enormes que els metges i voluntaris havien d’extreure directament amb les mans).
El temple de Kali és un dels cinquanta-un temples “Shakti Peeth”, a cada indret on se suposa que van caure les parts del cos de Sati (posteriorment reencarnada amb la deesa Kali), el dia de la seva mort. Però no és d’això del que us vull parlar, sinó de Kalighat, el centre de la Mare Teresa, situat justament al costat. Aquí m’he trobat amb l’espanyol de més de setanta anys, Rafael, que fa molts i molts anys que hi ve a passar una llarga temporada.
No sé exactament com descriure el que he vist i sentit allà...És un centre on persones de tot tipus, malalts terminals i malalts que dormen a les vies del tren o al carrer, nenes i dones violades.., són recollits pels voluntaris i traslladats a les diverses sales on es distribueixen els llits on són col·locats després de ser banyats, vestits i, posteriorment, alimentats.
Segons m’explicava en Rafael, molts d’ells moren “rendits” després d’una dura batalla, que no és res més que “la batalla de la vida” que, per mala sort, han hagut de suportar. L’he ajudat a donar de beure aigua a un ancià “bastant al límit” que, tot i que no podia parlar, es mostrava tant agraït que no he pogut evitar posar-me a plorar...
I mentrestant en Rafael em mirava amb calidesa i es despedia un dia més de tots aquells que fa temps que el coneixen. Li feien petons i fortes abraçades que també el feien emocionar. Em deia: “la verdad, me conmueve siempre, no lo puedo evitar...”; i el cor se m’ha fet petit al comprendre, més que mai, el veritable sentit d'estimar, que no és res més que el veritable sentit, fet i acció de donar.
Admiro a les persones que, com en Rafael, dediquen la seva vida als altres... i he entès per uns instants que el premi: mirades càlides i somriures de profund agraïment, és realment molt difícil de superar.
.png)