Avui diumenge és el primer dia que em trobo "realment bé" després de moments de “pànic” en solitari, entre vòmits, diarrees, i de tot una mica...Sento ser tant explícita, però així és l’Índia, tot és imprevisible. Mai saps si t’afectarà una salsa picant, un got mal rentat, l’aigua, els canvis de temperatura...Sigui com sigui, però, i per contrapartida, cada petit detall es valora molt més: La Bera, l’alemanya que dorm aquí al costat, a la qual vaig ajudar dies enrere amb la seva anèmia, i la Cecília, una noia índia que treballa en aquest edifici, han estat “la meva salvació”. M’han donat ànims en aquests primers dies de solitud en què tot se’t fa una gran muntanya i et planteges si realment seràs capaç d’aguantar; m’han donat de menjar quan no tenia voluntat per a fer cap queixalada, i m’han visitat regularment fent-me sentir com una filla o una germana, com una més en aquesta mena de “comunitat” que no és Seva Kendra (l’Alberg on em trobo ara), sinó aquest país en general.
És curiós com s’estrenyen els vincles humans i afectius entre uns i altres, i com “aflora” tot, pensaments i sentiments, quan et trobes sol davant la “tempesta” i la necessitat. Els estic tant profundament agraïda, que les paraules de poc poden servir per expressar com valoro que hagin estat aquí donant-me suport. I el més important de tot, he comprès el veritable significat del missatge:
La Cecília, la noia índia, avui m’ha explicat que es va criar en una família molt pobre. Fins al punt que, per necessitat, la van haver de “traslladar” al “Shishu Bhavan”, l’orfenat on vaig a cooperar les tardes i on, lamentablement, després de diverses visites alienes, mai ningú la va voler adoptar. Lògicament m’he quedat sense paraules...Un mal de panxa, un mal de queixal, un període d’adaptació difícil.., res es pot comparar amb una vida de solitud sense família, sense llar, sense un suport incondicional que mai et falla. Per a mi (i ho sento més fortament ara que estic lluny de casa) la família, aquells qui m’estimen i a qui estimo, són realment el més important. De manera que aquí tot es relativitza, i he entès definitivament per què “la ciutat de la misèria” és també “la ciutat de l’alegria”, perquè malgrat les adversitats i una vida de dureses, la Cecília no m’ha deixat de somriure mai.
Cal entendre que, a més a més, estem parlant d’ un país de més de seixanta milions de nens entre tres i sis anys (aproximadament, n’hi ha que no tenen ni partida de naixement), vint-i-sis milions dels quals queden absolutament exclosos de qualsevol tipus de formació educativa per raons de casta, ètnia i sexe.
Cal entendre que, a més a més, estem parlant d’ un país de més de seixanta milions de nens entre tres i sis anys (aproximadament, n’hi ha que no tenen ni partida de naixement), vint-i-sis milions dels quals queden absolutament exclosos de qualsevol tipus de formació educativa per raons de casta, ètnia i sexe.
Així és la vida aquí, així és Kolkata, però podríem dir que així és el tercer món en general. Perquè si més no, i tal com diu en Guillem (gran amic del meu germà i gran persona, actualment instal•lat al Perú) ens ensenyen, malgrat tot: a viure el dia a dia amb filosofia, a acceptar el que tenen i a no enfonsar-se per banalitats, a valorar la simple “existència” i demostrar-nos amb un somriure “gratuït” que és absurd creure en el: “tant tens, tant vals”. I a nosaltres, als que realment ens sobra de tot, ens manca un alt grau “d’humanitat”, ens manca haver après aquesta lliçó que, indubtablement, és la veritable clau de la felicitat.
.png)