Aquí no existeix el dilema “què em poso demà al matí?”, ni “l’ostres tu, se m’ha tornat a espatllar la secadora!”, ni tampoc el “m’he de comprar unes sabates noves perquè les que tinc han passat de moda”; i ni tan sols el: “necessito unes bambes Nike perquè aquestes Addidas ja se m’han trencat una mica i només tenen uns mesos”. Tampoc es dóna el: “què compro?: yogurt normal, desnatat, amb fruites, o...potser un postre Danone?”. Aquí la gent simplement: no té opcions.
Gran part de la població no té ni casa ni sostre, ni armaris ni bambes per renovar, ni secadora i ni tan sols rentadora, i no es poden plantejar què comprar i què deixar de comprar. Perquè menjar alguna cosa al llarg del dia i, si es dóna el cas, poder alimentar els fills, és l’objectiu únic de la jornada. Se “m’entelen” els ulls només de pensar-hi...
Fins i tot tenint “casa”, molts caminen descalços, amb samarretes brutes o esparracades que nosaltres no portaríem mai. Treballen més de dotze hores al dia, faci fred o calor, competint amb els rivals del seu “gremi”, moguts per l’esperit de supervivència. Aquí mana “Darwin”, i és realment la llei de la selva, del més fort, el més ràpid, el més astut...
Normalment les dones s’estan a casa amb els fills, o els porten a l’escola (en el millor dels casos), cuinen, renten.., tothom fa el que pot. Aquest barri, però, i tal i com em va explicar el pare Ricardo que vaig conèixer a l’alberg, no té res a veure amb el centre de Calcuta (que ja és prou miserable). De manera que puc confirmar l’estadística de més de quinze milions d’habitants sensats, i afegir els cinc milions i pico restants que també viuen, o més aviat sobreviuen com poden, en aquesta ciutat.
Com sovint es diu, val més una imatge que mil paraules, així que no cal dir massa res més per entendre (o almenys observar) on em trobo ara. Però em plantejo fins a quin punt vivim “encegats” i “condicionats” per una realitat que no té res a veure amb la que es troba majoritàriament als països subdesenvolupats. Com diu el meu pare, de ben segur que aprendré molt més del que mai arribaré a ensenyar aquí a l’escola. Perquè si hi ha elements que escassegen a la nostra societat, lamentablement, són: l’autocrítica, el conformisme, la humilitat.., i contemplem el futur i la realitat des d’un punt de vista molt reduccionista. Seguint amb les seves paraules, ara puc afirmar que realment he entès què em volia dir sempre que repetia: “demanem i exigim massa a la vida”.
A l’avió, de camí cap a l’Índia, vaig coincidir per casualitat amb un membre de la ONU, (concretament de la FAO, l’organització per les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació) que es dirigia a Kabul. Amb ell vaig mantenir converses molt interessants, em va explicar anècdotes i experiències de tot tipus, també de realment tràgiques. I em va transmetre una idea que ara realment sento com a pròpia: obrir el camp de mira, canviar la perspectiva, posar-se a prova i patir un 1% del que molts altres lamentablement pateixen en primera pell en aquests indrets durant tota la seva vida, et permet relativitzar les coses (els propis problemes prèviament considerats com a tals), i ser més “lliure”, més crític, més dur, més persona. Finalment, i després de llargues hores de “xerrera”, em va animar molt, com si intuís que realment patiria, i s’ha complert la seva predicció. Espero que també es compleixi la primera, i no oblidar mai el que hauré viscut i après aquí.
A l’avió, de camí cap a l’Índia, vaig coincidir per casualitat amb un membre de la ONU, (concretament de la FAO, l’organització per les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació) que es dirigia a Kabul. Amb ell vaig mantenir converses molt interessants, em va explicar anècdotes i experiències de tot tipus, també de realment tràgiques. I em va transmetre una idea que ara realment sento com a pròpia: obrir el camp de mira, canviar la perspectiva, posar-se a prova i patir un 1% del que molts altres lamentablement pateixen en primera pell en aquests indrets durant tota la seva vida, et permet relativitzar les coses (els propis problemes prèviament considerats com a tals), i ser més “lliure”, més crític, més dur, més persona. Finalment, i després de llargues hores de “xerrera”, em va animar molt, com si intuís que realment patiria, i s’ha complert la seva predicció. Espero que també es compleixi la primera, i no oblidar mai el que hauré viscut i après aquí.
.png)