Crònica 4 L’Índia de les castes, una gran “comunitat”?

Em desperto sobtadament amb els sorolls, crits i “escopinades estridents” que arriben, com cada matí, del final del passadís. Gran part dels homes que dormen a l’alberg s’aixequen puntuals abans de les 6h per aprofitar i “lluitar” per aconseguir un cubell amb la poca aigua “calenta” que surt, fins que s’acaba, per una aixeta compartida.
 Sigui com sigui, també és la meva hora, però sento que estic realment molt cansada com per “lluitar” amb una llarga estona d’espera, i fins i tot per aixecar-me...Ahir em va costar agafar el son una vegada més: A la televisió de l’entrada feien una pel·lícula, sembla ser que interessantíssima. Quan realment és així, ho solen “compartir bonament” amb la resta de la “barriada”; de manera que si no tens la pantalla al davant, i sempre i quan entenguis el Bengalí, no pateixis: ho podràs seguir sense problemes fins a un màxim de dos quilòmetres a la rodona (o el que els decibels donin de sí).

Sovint tindria ganes d’escridassar-los i sol·licitar un mínim de “civisme” perquè per moments em sembla que “freguen la mala educació”. Però no deixa de ser un “civisme” i una “correcció” segons l’entenem nosaltres, per tant, i malgrat tot, tinc molt clar que aquest és el seu país, aquesta és la seva cultura i que, m’agradi o no, aquí la intrusa sóc jo. Però aviso als que encara no hagin trepitjat mai l’Índia, que hi ha determinades coses que es viuen com un “veritable xoc de cultures”:

Que no et sorprengui si obres la motxilla al mig del carrer i se t’acosten deu persones a fer el xafarder indiscretament per mirar què hi portes a dintre. I que tampoc et sorprengui si estàs dinant o sopant molt tranquil·lament i el senyor que se t’ha assegut al davant et dóna “la benvinguda al país” amb un reguitzell de rots a la cara... Perquè sigui com sigui, i com molt sovint es diu entre cooperants i habitants: ”That’s India my friend!”

 

Diumenge va morir el líder del Partit Comunista de l’Índia-Marxista, Jyoti Basu, havent ocupat durant més de dos dècades la posició com a cap d’aquest estat, Bengala Occidental, motiu pel qual dilluns i dimarts (dia del funeral) es va “parar” absolutament tot. I aprofitant tant l’aturada general com la “personal” (per motius de salut), vaig sortir a recórrer carrers tranquil·lament per veure en primera persona la vida d’una nova realitat que no deixa de sorprendre’m molt encara.

Cal dir que vam “empalmar” amb un dimecres de “triple aturada” per la celebració religiosa hindú, “Vasant Panchami” (tot i tractar-se d’una escola catòlica).

Em sorprèn molt com aquesta “comunitat india” (m’agrada anomenar-la així pel que diré a continuació), pot ser tant “inclusiva” a nivell religiós, procurant “sumar” enlloc de “restar”, i que sigui, per altra banda, tant “contradictòria” amb d’altres aspectes. Hi ha qui argumenta que la realitat (com ha passat sempre arreu històricament) és que catòlics i musulmans “no s’entenen massa”. Però malgrat la gran diversitat de religions, ètnies, castes...i la gran exclusió (sense cometes) que aquest sistema jeràrquic indubtablement implica, per altra banda “sembla” que conviuen tots a la perfecció. Segons m’explicava una germana missionera de la caritat de “Mother House”, es respecten els uns als altres i entenen aquesta diversitat religiosa com un “plus” o un “valor”, amb formes de veure la vida que, malgrat no ser compartides, són respectades per uns i altres.

 

És potser, doncs, una paradoxa més d’aquesta societat que, per altra banda, estableix grans desigualtats socials i econòmiques, atorgant privilegis a uns i negant drets mínims a uns altres, per un sistema de castes hereditari que, si més no, conserven fidels sense reivindicar-ne el canvi. Em pregunto per què no es qüestionen, per posar el cas, com pot ser que un intocable, simplement pel fet d’haver nascut com a tal, no pugui tenir uns drets mínims i rebre una educació bàsica? Em temo que és “absolutament inqüestionable”, però em sorprèn molt que fins i tot intel·lectuals i estudiants universitaris s’hagin manifestat sempre com a fervents defensors d’aquest sistema inamovible.

Reconec que “la subjectivitat occidental em domina”, així que seguiré observant, analitzant i reflexionant.., obrint els cinc sentits tant com pugui per entendre, cada vegada més si puc, els secrets que fonamenten aquesta realitat tant “xocant” i “incomprensible” que, si més no, té “un no sé què” que t’atrapa.