Després d’uns quants vols cancel•lats, molts nervis, canvis de trajecte, desplaçaments d’un aeroport a un altre, llargues hores d’espera.., finalment vam arribar a Nova Delhi, el meu primer contacte amb l’Índia. No sabria expressar amb claredat quina va ser la primera sensació, suposo que com en la majoria de ciutats d’aquest país, per no dir totes, vaig sentir que respirar es convertia en un acte pesat, l’aire era dens i, sobretot, que es feia present el tret distintiu d’aquesta societat: el caos.
Ens van fer pujar a un autobús per desplaçar-nos d’una terminal a l’altra, creuar la pista de sortida dels avions pel dret, i fer mil i una voltes aparentment “absurdes”, per arribar, finalment, a la terminal on ens esperava l’avió que ens conduiria a Kolkata,el nostre destí final després de tres dies de “tensions intermitents”.
El primer contacte amb Calcuta, o pròpiament anomenada Kolkata, va ser de nit. Vam desplaçar-nos amb taxi durant força estona la qual cosa em va permetre observar superficialment la vida nocturna de la ciutat. Sense allotjament prèviament reservat, i amb les motxilles a l’esquena, vam acabar caminant d’un costat a l’altre fins que, sense massa opcions, un rickshaw (bicicleta amb carro) ens va portar fins al carrer de Sudder Street on vam passar tres nits fins descobrir l’alberg on sóc ara, (molt a prop de l’escola on faig pràctiques als matins). Aquí teniu algunes de les fotografies fetes durant els primers dies:
A Loreto Convent School Entally la metodologia és força “autoritària”. És una escola catòlica (només de nenes) on, malgrat tot, es respira “un aire saludable”, distès, sa. Les nenes sempre somriuen, i adquireixen (almenys pel que he pogut observar fins ara) coneixements funcionals: Els ensenyen a parlar i escriure correctament en anglès i en bengalí, a cantar en ambdues llengües, a calcular, a expressar les seves opinions.., i sobretot, a ser persones educades i correctes. Les classes estan massificada, però no des del nostre ull o punt de vista occidental, sinó massificades de debò. Hi ha unes cinquanta alumnes per classe, i la mancança de recursos està anys llum del que per a nosaltres això implica.
D’entrada pensava que es tractava d’una escola “de classe alta”, però m’equivocava. El centre està envoltat de camins amb barraques on, lamentablement, viuen moltes de les alumnes que, malgrat tot, tenen la sort de ser alfabetitzades aquí. Avui dijous m’han explicat que gairebé un 50% de les nenes de l’escola són orfes i que el centre rep ajuts econòmics per part d’alguns “sponsors” i de les germanes de la mare Teresa de “Mother House”.
A les tardes vaig a “Shishu Bhavan”, una seu de “Mother House” on viuen nens orfes a l’espera de ser adoptats tant per part d’indis com per estrangers. Jugo amb ells una bona estona i després els dono el sopar. És molt maco, però molt dur alhora. Fa mal imaginar-se que a part de les germanes i els voluntaris com jo, no tenen cap família que els estimi i els eduqui. Em costa contenir el plor quan em miren als ulls mentre els dono cada cullerada de menjar.
Però la realitat general de Calcuta és molt dura, aquí tot és dur, i coses “insignificants” a casa nostra, aquí es converteixen en tota una complicació...Per posar un exemple: em dutxo amb aigua freda en un cubell (dins el cubell), amb una esponja; m’ho faig com puc. “No hot water at the moment, lady”, em van dir a la recepció, així que “that’s the way it is”. I la temperatura no és gens alta, aquests dies fa fred i dormo amb sac i abrigada; però no em queixo, aquí a fora hi ha milions de persones vivint i dormint al carrer sobre cartons.
Aquest cap de setmana espero passejar i fotografiar el barri on em trobo ara instal•lada, just al darrera de l’escola de Loreto. Ahir vaig conèixer un espanyol que em va assegurar que el centre de Calcuta és “El Ritz” comparat amb tot el que hi puc trobar. Així que espero seguir amb les cròniques... Molts petons a tothom i sobretot..,valoreu el que teniu! Vivim a una bombolla anomenada Europa...
.png)